Canvi d'any

A menys de 48 hores pel canvi d'any i després de quelcom que em fes canviar de "xip" em planto davant una pantalla en blanc amb intenció de passar revista als últims dotze mesos... com ahir preguntaven a la TV "ha sigut bo o dolent aquest 2010?" dons jo respondria que depèn l'època en que l'analitzo, dir que dolent seria injust, de moment conservo allò que ens fa viure (salut, amics, familia i feina) però dir que ha sigut bo sense argumentar els "pros" també seria enganyar-me, perquè en trobar-te enmig de dies grisos, rutinaris i on les coses no rutllen vols tirar-ho tot per la borda.

Segurament aquest 2010 el recordaré per...

... un "fins aviat" al juny que em va costar pair, persones que van deixar petjada i a qui, a dia d'avui, encara mantinc per poder-los dir que, de tant en tant, m'encanta retrobar-m'hi.

... per l'arribada d'algu inesperat a la familia al maig, aquell que avui fa les delicies d'uns pares cofois, uns avis que es desfan en tendresa i un tiet que encara no s'acaba de creure que allò que té entre mans té vida.

... per la dedicació a temps complert a la feina, els estudis queden una miqueta lluny.

... per l'aparició de tres persones (en especial) que han condicionat la manera de moure'm. Ella amb qui comparteixo piscines entre confessions (ara això seria més complicat sense tu!). Ell, qui des del passat té el poder de sorprendre'm -i fer-me somriure-i a qui li costa massa el cara a cara (no temis, al cap i a la fi cadascú va jugar les seves cartes!). I ell, que va aparèixer una nit de juliol i tal com va arribar va marxar, deixant pendent una carta i la certesa que podia ser real.

... per tres escapades: València, Bèlgica i Roma. En cada una he après coses diferents.

I, evidentment, passarà com un any més, on el que més m'importa és que els que tinc a la vora són el millor que em podia passar. Compartir somriures còmplices en entendre'ns sense dir res, saber amb un "hola" escrit que qui tinc a l'altra cantó de la pantalla no passa per un moment dolç, mirar-nos als ulls i saber que no necessito gaire més per estar bé...

A aquest 2011 ja sabeu què li demano... (o no?¿) amb cada gra de raïm que demà em mengi hi haurà quelcom en què posar energies...

A tots FELIÇ ANY NOU!!!!

EL REFLEX: "és més important fer el camí feliç que arribar al destí"

Post nadalenc

Després de les sobretaules extenses de la nit del 24 i el dia de Nadal sembla que les festes donin una treva fins al cap de setmana que ve...
Estem en aquella època de l'any on apartem les tibantors personals, on mirem als menuts amb la ingenuitat que els torna bojos i somriem. Dies de taules plenes i regals, de fred i... bons desitjos.

Per aquestes estones on el rellotge es para, on prohibida queda la nostalgia... per aquells que ens dediquen un instant i pels que resten lluny...

EL REFLEX:"prendí velas por cada ausencia que no logré olvidar"

A un pas de Nadal....

... us deixo aquesta estampa. En ella hi ha desitjos, il·lusions, cada cosa i cada persona que trobo a faltar, aquells que marquen el dia a dia i els que, per motius aliens, han baixat del vaixell.

En poquetes hores Roma serà el lloc on passi les tres properes nits i on agafar forces per quinze dies de regals alhora qe de feina.

Si no hi ha entrada abans de Nadal, BONES FESTES!

Des d'aquestes línies un abraçada enorme a algú que empren quilòmetres per saber quin serà el compàs que marcarà el ritme a partir d'ara, crec que no arribarà a aquestes línies, però compartir tantes hores al cap de la setmana implica que sigui important i que el tingui en compte. Que el fred no et geli els ideals, no et sentis culpable de res, estava més enllà de les teves mans...

EL REFLEX: "és Nadal al meu cor quan somric de veure't"

Il·lusió (en una postal)

"Portava setmanes pensant què havia de posar a la postal. No havia dit res a ningú perquè a la que nombres “postal” seguit de “Nadal” a molts els ve al cap “hipocresia” i no li venia de gust haver de sentir paraules tòpiques. Només tenia per objectiu recordar aquells que havien marcat una part del camí i fer-los saber que per aquestes dates, també els tenia en compte, que el 2010 segurament venia iniciat per ells i la petjada que havien deixat en el seu tarannà, en el seu mapa; i que esperava que el 2011 no signifiqués oblit.

Breu, sincer i sense nostàlgia. Triades les paraules i l’estampa. Sòbria, freda però amb aquell toc que la feia especial… Un somriure la delatava en deixar-la a la bústia groga situada al bell mig de la plaça, avui solitària i envoltada de fulles seques. No era una postal rutinària sinó molt més.

No l’havia escrita pensant ni en ella, l’amiga amb qui casualment va treballar durant mesos i amb qui cada dissabte compartia sopar i còctel; tampoc en ell, qui vertaderament ha significat un canvi de rumb; el que havia incitat la idea eren uns ulls sincers en una retrobada, el caliu d’un sopar, el més enllà de vuit hores de feina, el cafè solidari,…

Ara confia que el carter faci la feina, que arribi als destinataris i que, com a mínim, hi hagi qui en la distància vegi uns ulls brillants quan deixava que la postal iniciés el seu camí, quan amb pols serè intentava escriure paraules que, malgrat ser positives, desprenien melancolia."

Comencem a entrar en èpoques nadalenques!

EL REFLEX: " Llargues nits de desembre, en la negre nit hi ha la la promesa de la llum que vindrà"

Encadenada al passat

Vius encadenada a un passat que t’atormenta i en trenca cada cop que t’hi retrobes. Digues prou!
No et permetis el luxe de desaprofitar cada moment de llibertat anhelant temps que ja estan a millor vida!
Avui obres el diari i després d’una setmana d’allò més bona personalment parlant i t’hi retrobes sense esperar-ho, el teu rostre es debat entre el somriure i el desencant mentre la recepcionista de l’oficina et demana si vols una fotocòpia d’allò que tan atentament llegeixes: “no gràcies” etzibes mentre a corre-cuita tanques la pàgina clamant que ningú relacioni el teu tarannà amb el contingut publicat. PROU, és passat.
Assumeix que aquell company de feina per qui creies passar desapercebuda et comenti si fas vida al poble tot pensant que no ets de ciutat... no et provoca, només ha sentit veus i ja t’ha etiquetat. No pots pretendre que tothom et conegui si no parles!
Disfruta de mirades còmplices en hores laborables mentre parleu del partit de l’any, no et torturis ni miris enrere, aquest cop és diferent!
Posa’t davant aquella oferta de feina que tens per l’altre punta de la península, valora-la i fes el pas que el cap et demana. No et paris per res ni per ningú. Oblida’t de què faria en el teu lloc, pensa en tu! Saps què et convé i que t’amagues rere qualsevol excusa per emmascarar la por, però alhora saps que ha arribat el moment... el futur només és teu!
I per sobre de tot, no et culpis per haver estimat... perquè ho vas fer de la manera més sincera i silenciosa que ho podies fer, en canvi, van jugar amb tu com un nen amb una baldufa. Si de quelcom pots flagel·lar-te és per creure que algú tant banal pot entendre el significat de sentiments, de creure que ell canviaria o, simplement, d’atribuir-li adjectius que li queden molt lluny.
A la vida cal caure mil cops i aixecar-se’n mil un, aprendre d’allò que no ha sortit bé i caminar endavant.
Saps què has de fer: Trencar amb el passat! (tria allò que vols endur-te, recicla allò que altres poden aprofitar i llença allò que pesa massa o té olor a resclosit). Davant teu, nous horitzons!!

Recomanació literària

No acostumo a recomanar llibres però avui us emplaço a “Contra el vent del nord” de Daniel Glattauer, fàcil de llegir, ràpida i del tot entretinguda.

Un mail enviat a una direcció equivocada desencadena un anar i tornar de missatges entre dos personatges d’allò més diferents. Ella és una dona casada, mare de dos fills i acomodada en una vida d’allò més tranquil•la.. Ell un “jove” sortint d’una relació fracassada. No els importa res de la seva vida diària, només la satisfacció d’uns missatges que acaben trancant la rutina. El desig per allò desconegut que amaguen les pantalles d’ordinador i la necessitat de retrobar-s’hi. Passió, secretisme, ser imprescindible tot i tenir una vida real en tancar el pc… la por una trobada real…

Del tot recomanable!

EL REFLEX: "I sóc jo, ni filtres ni etiquetes, ni boires..."

Eleccions?

Ja camí de tornada. Estic una mica casada però ha valgut molt la pena el circ!

Demà "la gran cita" del darrer mes, com a mínim, de ressó popular: toca votar.

Però la gran pregunta: A QUI? Els polítics de primera línia s'omplen la boca amb paraules i "panaceas" als problemes actuals vistos des d'un despatx; a dia d'avui encara em pregunto si algun ha trepitjat realment els carrers dels pobles i ciutats sense un cartell al front que indiqui qui és, perquè sinó el que dirien no estaria "políticament correcte" però "dificilment aplicable al 100 %" sinó que serien mesures d'abast real. El què passa és que sobre una tarima queda bé dir allò que una majoria vol sentir, fent demagogia de problemes que toquen els ciutadants i fent-nos creure que TOT pot canviar si surten els seus colors...

A l'altre cantó hi ha els partits petits. On van els seus vots si no aconseguiexen uns mínims? Segurament ells toquin més de peus a terra malgrat no abarquen prou massa social com per sortir al Parlement...

A poques hores perquè obrin els col·legis electorals jo segueixo sense tenir clar quina papereta posar al sobre, de moment n'envio una a la Lluna on hi ha escrit "LLIBERTAT"

EL REFLEX: "no estamos locos sabemos lo que queremos, vive la vida igual que si fuera un sueño"

Ells

Em retrobo amb la llibreta de viatge camí de Barcelona, al tren, on malgrat la multitud tots som petits planetes errants en un univers. Així és com em poso a pensar en ells/es.

La primera que em ve al cap és ella, la amiga que prové de la boira i amb qui em retrobaré en baixar del tren. Enrera queda aquell matí de setembre que, tot baixant de la uni, vam creuar quatre paraules després de classe. Ara s'ha convertit algú amb qui compartir més que apunts. Amb ella tardes de compres i nits de bogeria. Càlida com la gorra blanca que a mà a teixit.

També penso en ella, que vestida de negre és el sol més gran que pot il·luminar moments. Assegudes de cantó el primer dia d'institut ara compartim més que deures. Sé que per més dies que passin, per més freda que pugui semblar la retrobada, en veure'ns no hi haurà ni un sol monosíl·lab, que sempre tenim quelcom de nou a dir-nos, si més no, per acabar rient en un banc tot recordant instants compartits.

Rebo un sms d'ella i somric. I és que en sis (simples i curts) mesos ha passat de ser una companya de feina a un dels tresors que no vull perdre. Dolça i tenaç, una currante de cap a peus. La vida segur que li torna amb escreix tot el que ha donat.

I també penso en ella, que rera la desconfiança creada (potser siguin sensacions) guarda vivencies juntes. Davant seu alguna cosa em frena i em sap greu no saber / poder dir el què... serà el temps que ho curarà? Malgrat tot crec tenir-hi un estel guia.

I ara mateix la meva ment es retroba amb el seu rostre sincer en obrir la porta d'arribades de l'aeroport ahir. És ell, l'amic estudiós que té una feina envejable a la capital de l'estat i una parella que l'espera a cent quilòmetres. Passaran mesos abans no ens tornem a veure però els dos sabem on som i què ens passa pel cap en tot moment. (siempre "silbando")

En ell també hi penso, com no, fent de pare. Ara ja no és un joc sinó una realitat de vuit mesos. La vida li ha canviat perspectives però seguiex essent el foc d'una tarda d'hivern o el gelat d'una nit d'estiu.

De sobte em sorprèn el missatge entrant d'ella i instentàniament el responc. Va començar per formar part de la familia i ara és una bona companya de crepes i amanides. Converses on tot té importància i, el millor, que podem dir absurditats sense quedar fatal :)

Tampoc m'oblido d'ell, que des de la freda Irlanda emprèn el camí cap a Àsia. L'adolescent que ha crescut sense trencar amb Girona i el que va representar. Un passat comú i un present de fotografies. El poc que parlem sempre és per retenir-ho.

I inevitablement penso, també en ell. Qui fa temps hauria hagut de tocar el dos dels meus pensaments, però qui sense pretendre-ho, m'ha canviat (prespectives de futur, amistats,...)

Hi més ells (vosaltres) que formen part del meu dia a dia, però des del vagó de tren m'han aparegut escrits els seus noms en la ment.

EL REFLEX: "gente que recibe y que despide a gente en los andenes"

Post-dinar

Asseguda al sofà on anys enrere l'avi em tapava amb la flassada mentre els pares feien el ressopó em deixo endur pel tic-tac del vell rellotge de paret. Ara ja està tot en ordre i el garbuix del dinar ja forma part del passat.

No negaré que em feia certa por, que des de fa una setmana temia que la trobada es convertís en un intercanvi de somriures hipòcrites i paraules dites per compromís. Ara puc dir que, com a mínim, no ha sigut descarat. Suposo que en el fons tots preferim que ens surti la vena familiar, la tendresa que desperta compartir instants després d'haver-los perdut fa tres anys i deixar els retrets i allò que no ens agrada dels altres fora. Sincerament: jo també ho prefereixo, perquè tots els que estaven asseguts en aquella taula, malgrat discrepàncies i menys coincidències amb alguns, són part del sóc.

En un moment determinat, en un brindis improvisat, s'ha dit en veu baixa "perquè l'any que ve siguem un més" i jo, automàticament, he apuntat als que tenia al cantó, que per raons obvies, també els toca. Segurament ningú ha vist l'intercanvi de mirades amb aquell que millor em coneix i que estava davant meu... sabia perfectament que rere el meu gest reflex hi havia un "tan de bo!" cridat als quatre vents, perquè jo també ho vull! i si pot ser que m'acompanyi a mi! (ja tocaria no?¿ però els dos ens hem mirat, hem somrigut i hem continuat amb la conversa buida de contingut però plena de ganes.

I és que de vegades és millor no dir res, indiferència camuflada de normalitat.

EL REFLEX: "cuantas cosas sabe mi cabeza que mi pobre corazón no entiende"

Records...

Recolzada a l’ampit de la finestra del seu menjador reflexiono mentre ell es perd rere el somriure de la seva dona que embadalida dona les primeres cullerades de fruita al petit recent arribat. Són l’estampa de la família feliç, aprenents de tot però amb objectius complerts. Jo també em deixo absorbir per l’ambient... i m’agrada.
Ell ha canviat. Enrere queda el somniador que volia canviar el món, el rebel sense causa que damunt d’un vespino fugia a la màgia del teatre o al local amb els amics de sempre i aquells convidats que feien diferents tardes on res era normal.
Amb ell vaig créixer, primer em donava el berenar, després compartíem vesprades entre videojocs i ordinadors i, ja de més gran, es convertí en el millor baül on guardar causes perdudes. Pendent que sempre em tornés a aixecar, hi ha qui diu que va despertar les enveges d’uns pares protectors... capficats en què hi havia en les nostres trobades... i és que és un d’aquells angelets perennes que tots tenim a l’hora que es converteix en una mosquit estiuenc quan vol fer-me reflexionar, d’aquelles veus que ronden per la consciència fins a trobar la clau de tot... s’ho proposa i aconsegueix que les coses no siguin blanc a la primera, que ho pinti dels mil colors possibles i que, si cal, acabi canviant a negre...
Avui, amb el petit, l’he vist gran. Gran a edat i com a persona. Temorosa però amb intenció d’encertar-la (i ho farà). Els seus ulls irradien força i amaguen aquell bohèmic que en converses encara treu...
I és que en veure’l jugar amb el menut recordo tardes entre coixins i entrepà de formatge, en el racó de sempre on em llençava reflexions entre bromes, banalitats embolcallades de compliciat.

Els anys ens passen, però passin els que passin, sé que van lligats a moments compartits o explicats.

.

.

.

EL REFLEX: "què seria d'aquests dinars sense uns glops de nostàlgia gola avall?"

Coses que mai t'he dit

Si et tingués cara a cara m'agradaria veure't reaccionar sense que m'evitis o marxis. Dir-te que siguis prou valent com per mirar-me a la cara i poder prendre una decisió: marxem o em deixes sortir d'aquest espiral on he entrat.

Dir-te que t'imagino al cantó i creure-ho possible només depèn de tu, això o que del contrari, toquis el dos.

Dir-te que no em serveix de res un perdó i no saber de tu en dos mesos si a la que et crec lluny o et veig com algú que només va entrar a la meva vida em retrobo amb allò que em va fascinar i ara, per sorpresa meva, encara somric.

Dir-te que tinc motius per odiar-te i no obstant quan crec començar a fer-ho tornes i esborres fets passats.

Dir-te que has aconseguit posar d'acord aquells quatre angelets que tinc per amics i malgrat tot, em sento l'advocat del diable davant d'ells mentre els seu ulls em jutgen i em tracen el que sé que hauria de ser el meu full de ruta; jo segueixo creient en tu.

Dir-te que altre cop em trobo amb un full en blanc davant mentre prenc un cafè amb les amigues de sempre i m'absento de la conversa pensant en tu. I mentre el locutor radia un quasi gol de Mesi jo t'imagino davant la televisió al bar del poble posan-te les mans al cap sense poder ni imaginar que algu en aquest precís instant t'està escrivint allò que mai et dirà, no per falta de ganes, sinó per no saber com.

EL REFLEX: "traficando con cosas que creía olvidadas"

Temps de Fires

Olor de Castanyes torrades i fulles seques, tardes de paradetes i nits a Barraques.
Estones d'amics, dinars en familia i sopars de tertúlia i retrobaments.

Temps de Fires

EL REFLEX: "volver a disfrutar, con algo que decir, con algo que pensar"

Post nocturn II

Havia decidit que avui no escriuria sobre fets recents, però ho imcompleixo davant l'insomni.

Les 3 de la matinada del primer dissabte de Barraques i ja sóc a casa amb la sensació que m'han quedat massa coses en el tinter d'aquesta nit.

El que em sap greu és que qui m'acompanyava no està en el seu millor moment... però i nosaltres? Què és un amic? Empatia? mots que avui no són més que lletres posades una al cantó de l'altre...

No vull renunciar a tardes de complicitat ni moments on parlar és el menys important, vull disfrutar de cada minut compartit, saber que si caiem ho fem juntes i si cal enlairar-nos també pujarà a l'avió.

I és que, com sempre, mantinc l'esperança i crec en els gestos...

EL REFLEX: "quiero un poquito de normalidad"

Optimisme!

Amb la necessitat de deixar l'entrada anterior en un segon terme em planto davant la pantalla de l'ordinador.

ESTIC DE VACANCES, arriben Fires, retrobaments amb amics a qui fa massa que no veig... a casa però podent disfrutar de minuts, de lectures, piscina i escrits... Sempre podria demanar més (i veient posts anteriors en tinc motius) però avui no em ve de gust...

Cel blau, temperatura agradable i set dies per endavant... a disfrutar-los!

EL REFLEX: "quiero vivir, saborear cada minuto, compartirlo y ser feliz"

M'agradaria...

Diuen que el destí ens posa proves perquè les superem i ens enfortim, que a la llarga ens torna allò que hem sembrat… crec que ja em mereixo un cel blau i un mar en calma on hi naveguin velers sense cap més rumb que el de la brisa...
Sabia que et veuria i no he respost com m’esperava… el cor no entén de normes!
M’agradaria haver-te vist i haver restat tranquil·la. No vull odiar-te, únicament mostrar-me indiferent davant la teva presència.
M’agradaria no estar a punt de trencar el pacte de silenci vers a tu que vaig signar amb aquells angelets que van veure com em trencaves...
M’agradaria que les paraules que un dia vas escriure avui ressonessin al meu cap com les obscenitats més banals que mai m’han dit i, per tant, rebutjar-les amb fermesa...
M’agradaria poder seguir anant els llocs de sempre sense imaginar que et trobaré en girar la cantonada o senzillament fer-ho sense tenir la necessitat que hi siguis...
M’agradaria oblidar-te, ignorar-te, llençar-te lluny de les meves cabòries i que certes notícies no em recordin a tu...
M’agradaria poder esborrar el condicional d’aquest text i remarcar-lo amb imperatius...

Mentrestant jo segueixo amb el meu dia a dia, volent passar pàgina d’un ahir que va posar les coses al seu lloc, d’un avui on t’he retrobat i anhelant un demà serè on TU no signifiqui més que passat llunyà.

Mix d'idees

Recorro a una cançó d'Efecto Mariposa per explicar sensacions d'avui... era un dia d'aquells on t'aixeques grisa malgrat el Sol que entrava per les escletxes de la finestra t'anunciaven el que el despertador estava a punt de fer... i en arribar a la feina algú que amb un simple "hola" és capaç de veure que hi ha quelcom que no rutlla tot i tenir les vacances a tocar.

Parlar amb una simple mirada, estats d'ànim que es fan notoris a cópia d'acomular jornades d'estrés... segurament aquesta sigui una de les coses bones de la rutina del treballador, la complicitat que es forja entre persones aparentment molt distants (ja sigui per ideologia, edat o sintonia).Trobar a faltar aquella "picada d'ullet" que feia seguir treballant amb un somriure i admetre que "avui no toca" em fa estar orgullosa d'haver entregat part del que porto...

Adonar-se que els fantasmes del passat avui han viatjat a una altra caixa de les moltes que acomulem al cervell, que ha canviat de categoria però que segueix fent mal... verbalitzar fets tot i doldre, deixar que preguntin tot i sentir que l'estòmac es remou (evocant sensacions que mai haguessis volgut), ser concient que el seu nom ressona però ho fa en un to diferent... és un pas més cap a la sortida?

Ara la por no em paralitza, només em va fer recapacitar del què realment val la pena, aplicar-me la frase que vaig regalar "que errors aliens no es convertexin en culpes pròpies" i veure que el que es perd es guanya amb escreix si pensem en les experiències... és inútil intentar retenir al cantó allò que la voluntat o el vent ha decidit emportar-se!

Mancada de claredat... fins la propera!

EL REFLEX: "voy a darle a mi corazón una capa de pintura que borre las humedades que le han dejado los recuerdos"

Diari de viatge: Bèlgica 2010

Dia 0 (7/10): Estic cansada i il·lusionada alhora. La feina passa factura però viatjar sempre ve de gust. Bèlgica el destí i l'acompanyant la mateixa que les últimes dues escapades. Amb ganes que tot surti bé deixant enrera Girona, la rutina i el que em fa ballar el cap. A la maleta il·lusió i esperança.

Dia 1 (8/10): Brusel·les. Instal·lades en un apartament cèntric amb totes les comoditats possibles (rentaplats, microones, fogons, aspiradora, planxa,...) visitem la capital europea. Museus, la Borsa, Maneken Pis, Gran Place... té encant! Ciutat aborrida? Un mite. Cervesa, xocolata i ambient... el còctel perfecte per sorprendre. A Girona ningú espera trobar-se la plaça Independència amb grups de gent bebent cervesa i rient, ja no en terrasses i en canvi aquí sembla habitual! Per damunt de tot: correcció, caràcter distant però no menys alegre. Res a envejar a la ciutat d'on venm si a atmosfera ens referim. A tall d'anècdota em pregunto com és possible que no poguem fer un pas sense que somrigui en sentir una paraula en l'idioma que domino. Tothom a tocat el dos per la "fiesta nacional"? (pot més les ganes de viatjar que el patriotisme, olé!!). Sorpresa.

Dia 2 (9/10): Ambers. La ciutat dels diamants i de Rubens. Arribem amb boira i fred, cosa que pressagia un dia feixuc... llluny de la realitat i després de visitar Napoleón i les joies, ens acompanya de nou el Sol i el bon temps. Temperatura molt agradable, on s'ha de signar per mantenir-la? L'univers de Rubens em transporta al segle XVII i deixo que m'impregni. Saber com vivia, el perquè de les seves obres i les inquietuds que el movien m'encurioseix. Ciutat important per la indústria gràcies al port fluvial... el riu impressiona, igual que la catedral, la plaça central i l'avinguda comercial (sembla època de rebaixes). L'estació és una altra gran obra... enorme però no agobiant, arquitectónicament molt agradable. De tornada al campament base recuperem forces amb un gofre (aquí si que saben el que és una bona xocolata negra) i una cervesa (avui toca la krief, de cirera... no em fa el pes). Ja podem fer el sopar i endinsar-nos en la nit belga. Melacolia.

Dia 3 (10/10): Lieja. Situada a una hora en tren de Brusel·les és la ciutat que ocupa el darrer lloc al nostre rànquing particular. La menys turístca i la més "tètrica", silenciosa i certament bruta. Diuen que és universitària però no sabem si és per "l'efecte diumenge" o perque no és tant com diuen però no es veu gran moviment estudiantil. Com dos habitants més de la regió ens submergim al tradicional mercat del diumenge a la llera del riu, aixó si que sembla un formiguer! A la tarda la ciutat s'obre més enllà del curs fluvial gràcies a la fira (com a casa d'aquí un parell de setmanes) i el parc central (on hi ha les atraccions) s'omple de families i grups de joves amunt i avall entre parades i dolços. Segueix sense convèncer i agafem el tren de tornada (l'estació és nova i dissenyada pel conegut Calatraba... igualeta que el centre de les Arts i les Ciències de València). Ja al campament base continuem amb el mal hàbit adquirit en dos dies: gofre de maduixa i xocolata, volta per la Grand Place i cervesa (avui millor que la d'ahir: la tradicional Duval). Quatre compres, l'amenaça de vaga de trens per demà (que dificulta la visita a Gant) i sopar típic belga: vule-vent a la salsa de creme. Descepció oblidada.

Dia 4 (11/10): Gant. La ciutat més flamenca i aire universitari de les que hem visitat. El fred i el cel blau ens invadeixen després de 45 minuts en tren i ens desperta de cop. Característica per les seves tres torres monumentals (dues esglèsies i el campanar municipal) per nosaltres serà recordada per tenir tot el centre històric en obres. Creuem canals, pugem escales, recorrem els carrers entre carpetes... i sentim parlar idioma conegut. Tot massa familiar! Recorrem allò imprescindible amb l'estona justa com per ser al camp base d'hora i repetir la nostra rutina (avui toca la Rodenbach, de moment la millor i la més fluixa). Per cert, ni rastre de la vaga de trens, només el cartell informatiu de la recepció de l'hotel. Aquest país és, per damunt de tot: correcció!. Freda.

Dia 5 (12/10): Bruges. L'estacó freda s'ha instal·lat definitivament a Bèlgica. Arribem a la ciutat dels canals amb ganes de disfrutar de l'última parada i la veritat és que no descepciona gens! Escollir no anar per les vies més convencionals per conèixer la vil·la dels canals ha sigut una de les millors eleccions del viatge. Carrerons amb casetes típiques amb la bici davant (tenint la seguretat que no desapareixerà) i les seves jardineres, vilateans fent vida absents a la multitud qye hi ha a la plaça central... imatges pinotresques i bucòliques que fan impossible no deixar-se absorbir per les papallones que sobrevolen... i m'encanta! Bruges es visita amb facilitat i certa agilitat. A les sis ja tornem a deambular pel centre de Brussel·les amb la nostàlgia de saber que és la última "rutina". Avui la típica Kwak (boníssima) entre converses necessàries. Segurament sigui un: objectiu complert. Nostàlgia.

Dia 6 (13/10): tornada. El despertador no canvia l'hora de sonar malgrat marxem. Volem aprofitar l'últim matí per veure despertar Brussel·les entre boira i humitat. Els carrers solitaris, el pujar persianes (no més aviat de les 10), la Grand Place buida.. conviden a assaborir un bon cafè en un local acollidor de les arxiconegudes galeries Hubert. Compres de records, recollir maletes i cap a l'aeroport. Aixó és el que més mandra em fa i fins que no sigui dalt l'avió no estaré tranquil·la. Resignació.

Epíleg: M'ha agradat i aquest cop torno a casa amb un bon regust de boca (quan escric aquestes línies encara som a terres belgues, espero no haver de canviar-les) i havent complert (fins a cert punt) amb objectius personals marcats a l'anada. Un cop a casa, havent descansat, de la resta d'escapades ja només se'n veu el que els àlbums reflexen, però el fons amaga moments on res és tan com aparenta... segurament aquest viatge també guardi en el seu interior comentaris no fets o quelcom no expressat però estic conveçuda que és diferent. Valorar qui tens al cantó i saber que passaran coses però que hi ha una part teva que està en allò que ha carregat a la maleta, acabar rient d'un comentari sense sentit (a ulls aliens) en una tarda de passeig per Girona pel sol fet de recordar moments compartits... són sensacions que a dia d'avui no tenen preu. Mentiria si digués que no he pensat en casa, en aquells que sense ser-ne concient s'han convertit en imprescindibles (nadarem molt) i en d'altres fantasmes que acaben rebotant entre idees... Ara espero que demà no signifiqui la fi d'un parèntesi sinó el començament d'un nou paràgraf.


EL REFLEX: "volaré"

Final de partida

Hi ha qui diu que en parlar d'ell el meu rostre s'il·lumina, avui el que sento és que els ulls se'm omplen de llàgrimes quan sé que no tornarà a aprèixer, quan el telèfon indica "game over", i quan en creuar-nos els dos tenim massa de què no estar contents i les paraules són escasses... quan en canvi li diria que s'ha passat però que sempre serà algu que ha tocat molt endins! (trobo a faltar mirades blaves, jugades verdes...)

Cal passar pàgina i agafar aire per la propera aventura... comencem a caminar!!

EL REFLEX: "són muntanyes de sucre el que em queda del teu record"

GRÀCIES

A tots els que heu estat al meu cantó aquests mesos i en especial aquest cap de setmana, GRÀCIES!
Per fer-me veure què em convenia.
Per estar allà pendent que no em fes més mal la caiguda.
Per haver intervingut quan ho has cregut oportú (sé que ara t'espera a tu demà).
Per haver aguantat a l'altre cantó del telèfon fins que la bateria ha dit prou.
Per "haver passat per alt" les meves sortides de to.
Perquè malgrat no veure-ho clar i dir-m'ho heu assumit que em tirés a la piscina.
Per haver-me'n tret quan no hi ha hagut aigua.
Per entendre que el verd no m'agradés (sempre em recordarà algú i fins i tot sé que d'aquí un temps espero poder somriure).
Per cada una de les frases, cançons, correus i sms que he rebut amb paraules que no eren per compromís.
Per estar en guàrdia les 24 hores.

Us debia l'espai... espero que amb això es reflexi una mínima part del que ha representat tot en l'aspecte que sabeu... i saber estar a l'altura!


EL REFLEX: "siempre sereis mis ángeles"

Introspecció

"Sóc navegant solitari, sóc mariner sense port... " així comença una de les millors cançons dels Lax'n'busto i la que m'ha vingut al cap aquest matí en sortir de casa... les 6 i poc del matí, ningú al carrer, només el silenci i el despertar d'una ciutat, d'unes persones que com formiguetes començaran la seva rutina... cotxes comptats amb els dits d'una mà són els que m'he creuat per la via principal, en canvi el petit "plaer" de ser-ne concient... tot perquè en arribar a Riudellots hagi de posar els peus a terra i posar el turbo.

I entre mostra i mostra analitzada el comentari d'un company que em fa adonar de quelcom que es surt d'allò habitual els darrers 19 anys... aquest és el primer que no miro quan és quinze de setembre, que no preparo l'estoig ni que l'estudi fa olor de llibres nous... créixer, seguir aprenent cada dia coses que ni mil pàgines poden ensenyar... aprenent a viure!

Ara espero canvis, no sé quan ni on, qui m'acompanyarà en la pròxima aventura ni qui es negarà a esperar a que torni... però sé que n'hi ha moltes ganes, motius personificats i d'altres que costa explicar en paraules... i en la llunyania sento aquella veueta que et diu "avui pot ser veritat" i tan de bo que per algun cop tingui raó!

EL REFLEX: "totes aquelles pors de sobte s'han fos si et sento a prop" (no dexis mai de "silbar")

Joc de sentiments

Avui retorno al blog amb un text fet a mida... de què? de sensacions...

"Fa dos mesos que vas reaparèixer a la meva vida i des de llavors inútils han estat els intents de foragitar fantasmes. En silenci t’havia estimat, recolzat quan la cama va decidir començar arrossegar instants i gaudit de les victòries que t’alegraven mesos d’hivern.
Callada, a la vora però en la distància vaig aprendre a veure’t com aquell en qui es pot comptar però que és inaccessible.
De sobte, sense esperar-ho, després d’un sopar compartit entre companys, missatges i un joc que inicies i que continuo. Em vas triar com la teva víctima i jo, tot i ser-ne conscient vaig creure en poder guanyar-te la partida si et canviava les normes, pura utopia! I entre tirada i tirada et confesso el què aposto, em despullo l’ànima amb l’esperança que vegis què hi ha rere la timidesa, rere els vint-i-dos anys i el munt de paraules que més enllà de buscar l’estètica són sinceres... altre acte en va. Ser conscient que ens separa l’edat i posar-li un altre nom és covardia. Voler que malgrat tot jo segueixi jugant, segurament sigui egoisme... seguir mantenint l’esperança tot i haver vist la realitat és dantesc...
I alhora que escric aquestes línies, mentre la meva part cerebral demana parar, que surtis d’un cop per tots dels meus pensaments i que comenci a fer via lluny de tu, el meu jo sentimental anhela notícies teves, que tornis aquesta nit com ho vas fer per primer cop al juliol i que, si és possible, deixin de ser paraules per passar a ser fets. (Boja ingenuïtat!). "

Dia 1

Avui, per demà.

Perquè malgrat comptar ja amb 3 mesos demà serà el dia u... i com els nens el primer dia d'escola tinc sensacions diverses. D'un cantó nerviosisme per veure com portaré l'ànim, si em treuran de pullaguera o si pel contrari mantindré bé tot a on toca, per altre la convicció que me`n puc sorir bé...

Evidentment faltarà bagatge, l'hàbit de fer les coses sola i el saber que si jo no ho faig ningú ho farà per mi... aquests quinze dies els errors seràn personals... esperem que també ho siguin les victòries!

Por vs confiança; nerviosisme vs satisfacció; repte vs repte.

EL REFLEX: "sóc a mig camí, demà seguré amb l'etapa que m'ha de dur fins al cim"

Disc de vinil

Vaig decidir pujar a les golfes per evadir-me de tot i retrobar-me amb el passat més llunyà. Enmig de la polseguera i arraconat descobreixo un disc de vinil, el cercle central del qual denota el pas dels anys esmorteint el blau cel que el devia caracteritzar (ja no es llegeix ni el nom dels intèrprets i encara menys les cançons de la “relíquia”). Em crida l’atenció, tant que decideixo que m’acompanyi i el converteixo en la melodia dels últims dies. Llàstima que mai em deixi un gran regust de boca! (a menys que no l’escolti a mitges, cosa que no crec oportú).
M’explicaré... la cara “A” és dolça, amable, amb melodies que a dia d’avui podrien ésser actuals, encisadores... i lletres capaces de tocar-te el cor.. amb les que reconfortar-te d’un mal dia de feina o desconnectar en una nit moguda d’estiu...
Pel contrari la cara “B” és fosca, massa i tot. Amb notes que et transporten a la música més dura, menys dolça... fàcilment etiquetable com la banda sonora d’una nit de “sexe, drogues i rock&roll” o fins i tot d’un documental de tràfic de dones,... (encara no entenc com aquesta va ésser la imatge que em va venir a la ment quan van sonar els primers compassos).
Avui he preguntat a l’antic propietari la procedència del meu nou company de viatge i poc me’n ha sabut dir, tan sols que sembla ser dels anys setanta, d’un grup poc habitual de les grans discogràfiques d’aleshores però comú en els bars de poble... a qui pocs coneixen pels títols de les cançons però si per les seves melodies...
Jo personalment, mentre em debato si convertir-lo en BSO o no, tinc posades al cap lletres enganxoses (de la cara dolça)...

*la vida expressada en metàfores...

EL REFLEX: "has de triar la millor opció per tu, has d'escollir el teu color..."

Gran nit

Des d'aquestes línies agrair als presents en la fotografia la nit d'ahir...
Va ser perfecte tot i que a alguns apenes us coneixieu...
Hi ha instants en què el temps sembla aturar-se... hi ha estones on el més important és compartir converses, riures i ser capaços de mirar als ulls i creure en tots i cadascun del que ens envolten... i això és el que vaig sentir ahir... a gust, cómplice de moments...
Al voltant d'aquella taula hi faltaven alguns d'aquells que considero "intocables" però sabeu què? en la distància també hi eren presents...

Mirant la Lluna ahir, absent del rebombori per segons i avui, recordant-los... espero poder-la repetir!


EL REFLEX: "gracias por todo, por lo que se puede y no contar"

Castells de sorra

"Pensativa al parc de sempre em quedo embadalida amb els més petits. De sobte em sorprenen dos menuts que em miren i ella, somrient, m’etziba “ Hola, jo sóc la Berta i el és el meu novio Bernat” dona mitja volta i s’allunyen saltironejant mentre es fan un petó a la galta i ell li dona una flor recent arrencada del parterre municipal. Marxen feliços fent veure que són grans,… dibuixant en la plaça un esbós d’una casa i simulant una família que només veuen ells…

Algú els hauria de dir la veritat… que d’aquí vint anys el més possible és que no es recordin l’un de l’altre, que les parelles de per vida només són una utopia i que la mitja taronja (ja no perfecte) no existeix… bé si, tan sols en els contes dolços i pel·lícules roses. Que els amics no es conten per cubells de sorra plens ni globus d’aigua explotats, sinó amb els dits d’una mà… però que són els angelets que no ens deixaran caure en èpoques de tempesta i que ens acompanyen pels núvols en dies de vent i saltimbanquis…"

EL REFLEX: "La chica que recicla corazones cambia el rumbo y aconseja aterrizar"

A ells

Avui entrada doble... a dos persones que sense ser-ne concients... han tocat la fibra.

A ella li dic que si escric això és per què vull dir en veu alta allò que la part interior crida... Perquè en menys del què consciderava pròpiament necessari has sabut llegir el què deien els meus ulls i la meva forma de caminar. Has estat disposada a fer-me tirar a la piscina tot i jo creure que l'aigua era freda i a l'hora has sabut frenar el cavall desbocat i trotador de somnis que de vegades se'm desperta... GRÀCIES!!
Amb tot, crec que he trobat algú introvertit però capaç de donar-ho tot per allò que creu i sent (sense anar més lluny en un mes viuras dies treballats a fons, plens d'emocions i on, estic segura, veuràs reflexat allò que has entregat), algú a qui per més voltes dongui la vida, portaré en aquella part que no entreguem mai del tot... perquè te l'has guanyat! Sé que no ha sigut fàcil i que avui entendre certes coses t'ha portat a veure'n d'altres que costaran... però saps que sempre hi ha una part positiva...
Pel que hi ha escrit, pel que es queda en el tinter i per el que sabem... ets un SOL!


A ell li diria que sigui valent, que ho és i que ho ha demostrat anant contra certes coses i fent el primer pas. Que va aparèixer en un moment on em va ajudar a tancar una porta que no vull tornar a obrir i a creure que més enllà dels núvols també hi havia sol (cosa que segueixo creient). Que per més que em canviin la perspectiva tinc clar que hi ha, en la seva persona, un amic en potència (futur però possible)... i que no el jutjaré perquè l'entenc. Perquè de vegades, sense saber-ho, hi ha gent que transmet molt en molt poc... i així ha estat. I si mai necessita res o sencillament té una hora per perdre xerrant de tot i de res... sap on trobar-me (malgrat jo baixo en aquesta estació amb l'esperança que el dia menys pensat, algú demani un cafè).


Avui una part del que sento es queda en forma de paraules...



EL REFLEX: "hay un amigo en mi" -avui per ells-

Per animar!

Per motius diversos aquesta cançó dona positivisme, com aquella veueta que ens diu "endavant, res ens pot fer caure"... esperem que se'ns contagii.


EL REFLEX: "te quedas con la tentación de tenerle a media voz"

Mirades esquivades

Si he tornat era per retrobar-me amb el setmanes enrere havia deixat tot i doldre’m, per mantenir oberta aquella flama que representen els protagonistes “companys” i “equip” i… perquè negar-m’ho, he tornat per veure’t.
Necessitava saber si el joc s’acabava en les nits cibernètiques o si, pel contrari, en veure’m guanyaria rellevància els “sentiments” pels quals vaig decidir retirar-me de la partida d' e-mails. Missatges prohibits però sincers on jo, qui sentia, sabia que tenia molt a perdre i menys a guanyar… perquè la meva victòria haguessis estat tu. Saber, amb una mirada, que havia de fer camí sola o si vindries amb mi, em sembla motiu prou important com per trobar excusa possible per un cara a cara. I entre conversa i conversa amb companys tu que passes pel costat etzibes un adéu sense esperar resposta i abaixes la mirada com si res tinguéssim per dir-nos… (les nits, per tu, deuen quedar massa llunyanes).
En veure això i acomiadar-me de tots he recorregut el solitari passadís amb els ulls clucs, absorbit cada olor, cada record i imaginant-me que en arribar a l’aparcament et trobaria esperant-me i em diries que tu també et retiraves, que res de joc ni pors, que prohibit pensar en el “què diran” i que aquest cop m’acompanyaries on fos.
Il·lusa de mi! En arribar al cotxe veig el teu marxar gas a fons sense mirar enrere… si avui arriba un mail no hi haurà resposta, abaixaré la mirada i clickaré a “suprimir”. No vull que em facin més mal.

*Una mirada esquivada també parla massa.

EL REFLEX: "hoy no tengo frases pa' decir que desearía que de amar no se olvidara nadie"

Amb alegria

El dia a dia ens dóna hores cansades, de feina i estrés, de mala gana i mera rutina...
... però tot canvia si sabem treure'n allò positiu, un somriure, una trobada amb una amic/ga, la certesa de veure'ns en pocs dies, uns ulls que ens il·luminen o un gelat que es fon en tancar i obrir d'ulls.

Avui per les estones de :-), per que valen la pena (i per aquells que són capaços d'omplir el coixí amb inseguretats i sempre fan el llit... i compartir-ho).


EL REFLEX: "Con mucho que vivir i tanto que decir"

Punt i a part

Final d'allò que aquest cop semblava possible.
El podria justificar o dir-li de tot, però ara no em surten les paraules... es debien quedar en la calorosa nit d'ahir...
I el que perosonalment més em dol és haver-m'ho cregut.

EL REFLEX:"Para no quemarte punto y aparte para poder verte sin agobiarme..."

Sensacions extranyes

Desperto. Ahir va ésser una nit intensa, de retrobaments i gresca...i noto un lleuger mal de cap en obrir els ulls (segurament fruit de l'alcohol i el tabac); suposo que dins la normalitat entren les poques ganes de pensar i el fet que el sol sigui una estufa ja a les onze del matí incrementa la sensació. Ho confesso...he somniat amb tu! I em fa revifar de cop veure que el telèfon fa pampallugues d'alerta i que indica l'arribada de dos missatges...teus (qui m'ho havia de dir) entrants a altes hores de la matinada (que vam abandonar junts entre el grup d'amics). Sense ser-ne del tot conscient et contesto..."he dormit sola aquesta nit". No se de què et sorprèn, però qui realment s'ha quedat petrificada he sigut jo en obrir el mòbil. Cert és que la sorpresa va començar pocs mesos després d'entrar a la feina (que es va acabar fa poc més d'un mes) per les teves formes (subtils, directes i molt silencioses) i va continuar fins que vaig marxar...i ahir no va ser excepció. A penes vam creuar més de tres paraules tímides de cortesia i , en canvi, des dels dos extrems de la taula, i entre tots els presents, buscava aquella mirada blava que m'absorbia i, que de tan en tant, trobava resposta en forma de somriure alhora que ens evitàvem... (jo per no posar-me de peus a la galleda -amb un mes creia haver començat a foragitar fantasmes-) i tu encara no sé perquè.

I entre aquesta indiferència controlada un adéu que demanava més i que es queda amb ganes de conversa, pujo al cotxe tenint gravat cada moment compartit... i en despertar-me dos sms que fan començar el dia amb energia i misteri.

Que no acabi!

EL REFLEX: "en la azotea jugando a los bolos el miedo y la indiferencia"

Bàsquet

Arribo a casa després d'haver presenciat un partit "patxanga" a favor del bàsquet de qualitat a Girona. Aquest era el lema per "cridar l'atenció" al públic a fi d'aconseguir la permanència a la primera línia de l'èlit d'aquest esport.
Trobo trist que havent assolit objectius esportius tinguem problemes per continuar per no haver complert amb els objectius econòmics... el Sant Josep Girona ha entrat als play-off quan a principi de temporada es creia que es lluitaria per no baixar de categoria mentre que l'Uni Girona ha entrat a places europees... i tot això corre perill de no repetir-se per l'economia... resulta espantós!
Els que avui érem al pavello de Palau tenim un sentiment comú: BÀSQUET GIRONÍ; i dic sentiment perquè és quelcom més que un esport, és passió, és patir i és alegrar-se per les victòries, és esperar octubre anhelant tornar a cridar, tornar a viure el que signifiquen les tardes a Fontajau i els matins llegint cròniques... i a dia d'avui em pregunto com la societat civil, el teixit empresarial no dóna un cop de mà i esposoritza els equips de la ciutat (la majoria d'equips de primera línia reben els suport dels pròxims).
Aquesta tarda, al cantó de figures (Marc Gasol i Víctor Sada) hi havia jugadors veterans que van fer créixer el nom de la ciutat temps enrere (Darnès, Espinosa, Colomer... entre d'altres) i d'altres d'actuals (Miqui Feliu, Edu Camós, Cesc Cabezas, Georgina Bahí., etc) així com entrenadors i gent de l'staff tècnic de la casa i que han passat per aquí (P.Martíez, A.Julbe, D.Kamenjasevik), a ells i als organitzadors (seguidors fins la medul·la) GRÀCIES pel suport i esperem que això serveixi per fer reaccionar al teixit social i perquè l'any vinent poguem seguir gaudint d'una pilota en joc, dels 24 segons i dels temps morts!!!


EL REFLEX: "És temps de ser valent, és temps de ser conscient que ens cal cor i cervell i no volem perdre a niningú en aquest camí"

Viu-la!

De converses recents amb amics una entrada...
Sovint ens preocupem per "tonteries" i no ens n'adonem que un instant ens pot canviar la vida. Un pas fet abans d'hora, un semàfor creuat parpallejant, una mirada enviada en el moment precís... l'atzar juga com ningú les nostres cartes mentre nosaltres ens ocupem de "decorar" el camí amb discussions a voltes sense sentit (o mancat per la falta d'empatia)... quan el que realment importa és disfrutar-lo perquè mai sabem quan es pot acabar. Davant de certs esdeveniments viscuts en tercera persona tinc clar que cal viure el que tenim, intentant jugar la millor partida possible, gaudint dels que tenim a prop (i ens valoren de manera recíproca) i dels moments que se'ns posen davant... a tu que estàs a l'altre cantó (i que no tens nom específic) t'apuntes a viure-la?

EL REFLEX: "tinc nit i tinc dia, tinc sol i estels, tinc sobretot unes arrels per creuere en mi"

Mentides

Reflexiono sobre les mentides quan alguna cosa em diu que avui me'n han colat una (no és més que una simple anècdota pensareu i segurament tingueu raò).
Perquè formen tan sovint part del dia a dia? no es valora la sinceritat? fa por dir el que realment pensem? A la primera pregunta la resposta és el simple automatisme del cervell, hi ha qui menteix per costum i qui troba que en certs moments cal no dir la veritat... A la segona també es contesta ràpid, tothom clama sinceritat però pocs la porten a terme o ho fan menys del que seria necessari; i a la tercera pregunta una altra resposta lògica: sí, en molts casos la gent menteix per no ferir o aquesta és l'excusa que es posa... i dic excusa perquè quan es deixa anar una mentida poques vegades es posa en la ment de "l'altre", ho podem considerar com un mer acte d'egoisme... "com que no en vull sortir perjudicat/da li deixo anar una mentida i ja s'ho empassarà"...
Reflexiono i escric que a mi personalment m'agraden les veritats, les certeses, perquè qui menteix crec que demostra dues coses: primera: no conèixe'm bé ni saber que tot comentari justificat és acceptable i segona: tenir certa covardia davant la meva resposta (no em considero persona tan influent ni agresiva com per tèmer-me).

Avui un text molt personal i una visió totalment subjectiva davant la mentida i la hipocresia però a l'hora un crit a la sinceritat, perquè tot i que de vegades pugui fer mal, prefereixo quelcom dit amb el cor i el cap amb sentit cert que unes "boniques" paraules que amaguin un món irreal. (a part queden les mentides piadoses, innocents,...)

EL REFELX: "mentiras forman parte de tu vida, te las cuentan cada día..."