30/12/10

Canvi d'any



A menys de 48 hores pel canvi d'any i després de quelcom que em fes canviar de "xip" em planto davant una pantalla en blanc amb intenció de passar revista als últims dotze mesos... com ahir preguntaven a la TV "ha sigut bo o dolent aquest 2010?" dons jo respondria que depèn l'època en que l'analitzo, dir que dolent seria injust, de moment conservo allò que ens fa viure (salut, amics, familia i feina) però dir que ha sigut bo sense argumentar els "pros" també seria enganyar-me, perquè en trobar-te enmig de dies grisos, rutinaris i on les coses no rutllen vols tirar-ho tot per la borda.


Segurament aquest 2010 el recordaré per...

... un "fins aviat" al juny que em va costar pair, persones que van deixar petjada i a qui, a dia d'avui, encara mantinc per poder-los dir que, de tant en tant, m'encanta retrobar-m'hi.

... per l'arribada d'algu inesperat a la familia al maig, aquell que avui fa les delicies d'uns pares cofois, uns avis que es desfan en tendresa i un tiet que encara no s'acaba de creure que allò que té entre mans té vida.

... per la dedicació a temps complert a la feina, els estudis queden una miqueta lluny.

... per l'aparició de tres persones (en especial) que han condicionat la manera de moure'm. Ella amb qui comparteixo piscines entre confessions (ara això seria més complicat sense tu!). Ell, qui des del passat té el poder de sorprendre'm -i fer-me somriure-i a qui li costa massa el cara a cara (no temis, al cap i a la fi cadascú va jugar les seves cartes!). I ell, que va aparèixer una nit de juliol i tal com va arribar va marxar, deixant pendent una carta i la certesa que podia ser real.

... per tres escapades: València, Bèlgica i Roma. En cada una he après coses diferents.


I, evidentment, passarà com un any més, on el que més m'importa és que els que tinc a la vora són el millor que em podia passar. Compartir somriures còmplices en entendre'ns sense dir res, saber amb un "hola" escrit que qui tinc a l'altra cantó de la pantalla no passa per un moment dolç, mirar-nos als ulls i saber que no necessito gaire més per estar bé...


A aquest 2011 ja sabeu què li demano... (o no?¿) amb cada gra de raïm que demà em mengi hi haurà quelcom en què posar energies...


A tots FELIÇ ANY NOU!!!!
EL REFLEX: "és més important fer el camí feliç que arribar al destí"

26/12/10

Post nadalenc


Després de les sobretaules extenses de la nit del 24 i el dia de Nadal sembla que les festes donin una treva fins al cap de setmana que ve...
Estem en aquella època de l'any on apartem les tibantors personals, on mirem als menuts amb la ingenuitat que els torna bojos i somriem. Dies de taules plenes i regals, de fred i... bons desitjos.

Per aquestes estones on el rellotge es para, on prohibida queda la nostalgia... per aquells que ens dediquen un instant i pels que resten lluny...

EL REFLEX:"prendí velas por cada ausencia que no logré olvidar"

16/12/10

A un pas de Nadal....



... us deixo aquesta estampa.
En ella hi ha desitjos, il·lusions, cada cosa i cada persona que trobo a faltar, aquells que marquen el dia a dia i els que, per motius aliens, han baixat del vaixell.

En poquetes hores Roma serà el lloc on passi les tres properes nits i on agafar forces per quinze dies de regals alhora qe de feina.

Si no hi ha entrada abans de Nadal, BONES FESTES!

Des d'aquestes línies un abraçada enorme a algú que empren quilòmetres per saber quin serà el compàs que marcarà el ritme a partir d'ara, crec que no arribarà a aquestes línies, però compartir tantes hores al cap de la setmana implica que sigui important i que el tingui en compte. Que el fred no et geli els ideals, no et sentis culpable de res, estava més enllà de les teves mans...


EL REFLEX: "és Nadal al meu cor quan somric de veure't"

7/12/10

Il·lusió (en una postal)



"Portava setmanes pensant què havia de posar a la postal. No havia dit res a ningú perquè a la que nombres “postal” seguit de “Nadal” a molts els ve al cap “hipocresia” i no li venia de gust haver de sentir paraules tòpiques. Només tenia per objectiu recordar aquells que havien marcat una part del camí i fer-los saber que per aquestes dates, també els tenia en compte, que el 2010 segurament venia iniciat per ells i la petjada que havien deixat en el seu tarannà, en el seu mapa; i que esperava que el 2011 no signifiqués oblit.

Breu, sincer i sense nostàlgia. Triades les paraules i l’estampa. Sòbria, freda però amb aquell toc que la feia especial… Un somriure la delatava en deixar-la a la bústia groga situada al bell mig de la plaça, avui solitària i envoltada de fulles seques. No era una postal rutinària sinó molt més.

No l’havia escrita pensant ni en ella, l’amiga amb qui casualment va treballar durant mesos i amb qui cada dissabte compartia sopar i còctel; tampoc en ell, qui vertaderament ha significat un canvi de rumb; el que havia incitat la idea eren uns ulls sincers en una retrobada, el caliu d’un sopar, el més enllà de vuit hores de feina, el cafè solidari,…

Ara confia que el carter faci la feina, que arribi als destinataris i que, com a mínim, hi hagi qui en la distància vegi uns ulls brillants quan deixava que la postal iniciés el seu camí, quan amb pols serè intentava escriure paraules que, malgrat ser positives, desprenien melancolia."

Comencem a entrar en èpoques nadalenques!


EL REFLEX: " Llargues nits de desembre, en la negre nit hi ha la la promesa de la llum que vindrà"

4/12/10

Encadenada al passat



Vius encadenada a un passat que t’atormenta i en trenca cada cop que t’hi retrobes. Digues prou!
No et permetis el luxe de desaprofitar cada moment de llibertat anhelant temps que ja estan a millor vida!
Avui obres el diari i després d’una setmana d’allò més bona personalment parlant i t’hi retrobes sense esperar-ho, el teu rostre es debat entre el somriure i el desencant mentre la recepcionista de l’oficina et demana si vols una fotocòpia d’allò que tan atentament llegeixes: “no gràcies” etzibes mentre a corre-cuita tanques la pàgina clamant que ningú relacioni el teu tarannà amb el contingut publicat. PROU, és passat.
Assumeix que aquell company de feina per qui creies passar desapercebuda et comenti si fas vida al poble tot pensant que no ets de ciutat... no et provoca, només ha sentit veus i ja t’ha etiquetat. No pots pretendre que tothom et conegui si no parles!
Disfruta de mirades còmplices en hores laborables mentre parleu del partit de l’any, no et torturis ni miris enrere, aquest cop és diferent!
Posa’t davant aquella oferta de feina que tens per l’altre punta de la península, valora-la i fes el pas que el cap et demana. No et paris per res ni per ningú. Oblida’t de què faria en el teu lloc, pensa en tu! Saps què et convé i que t’amagues rere qualsevol excusa per emmascarar la por, però alhora saps que ha arribat el moment... el futur només és teu!
I per sobre de tot, no et culpis per haver estimat... perquè ho vas fer de la manera més sincera i silenciosa que ho podies fer, en canvi, van jugar amb tu com un nen amb una baldufa. Si de quelcom pots flagel·lar-te és per creure que algú tant banal pot entendre el significat de sentiments, de creure que ell canviaria o, simplement, d’atribuir-li adjectius que li queden molt lluny.
A la vida cal caure mil cops i aixecar-se’n mil un, aprendre d’allò que no ha sortit bé i caminar endavant.
Saps què has de fer: Trencar amb el passat! (tria allò que vols endur-te, recicla allò que altres poden aprofitar i llença allò que pesa massa o té olor a resclosit). Davant teu, nous horitzons!!