El dia ha arribat i el cel, com en els darrers acomiadaments, s’ha conxorxat amb el moment i l’ha omplert de melancolia, incrementat així la nostàlgia. Després de dinar, plovia.
Les furgonetes s’omplien sota atentes mirades que, observant-les, no eren fixes,… segurament les ments també eren allà però en un altre temps, en un passat… per alguns proper, per altres contats en desenes d’anys.
Riures que s’alternaven amb el ser massa conscient que aquelles taules eren unió, eren nits de tertúlia i matins de desbrossadora…
Carinyo els guardo als matins amb la iaia quan de peque no volia pujar perquè la casa quedava “lluny”, els gats i en especial en "Dolent" (que sempre serà al mòbil el millor dels fons de pantalla), les voltaretes en el matalàs al prat o l’arribada dels “nous” de la família… les estirades de corda, la nit sota la llum de
Com li acabo de comentar a una bona amiga, ara mateix em falten les paraules i em sobren els records per explicar el que ronda pel meu cap… perquè hi ha coses que no es poden explicar, cal viure-les.
Ha arribat el final que molts vèiem llunyà, la història continua però sense ella.
EL REFLEX: “mil lunas llenas por delante... por lo menos nos queda lo vivido”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada