... al lloc on no havia estat capaç de posar els peus des del 15 de juliol passat, allà on el passat es fusiona amb el futur amb la única intenció de recordar moments viscuts (sols o en companyia).
Avui he tornat a la Rovira i he tornat a reviure dinars de familia, dies de desconnexió amb els amics, estones d'introspecció (en algun racó de la casa o del prat) amb tan sols 2 minuts de tancar els ulls.
Amanyegar en Dolent, "escoltar" l'àvia anunciant que ja només faltava jo a taula... realitat que es mescla amb records quan veus cara a cara el mas on, per més que algú es negui a creure-ho, vaig perdre (només una mica) la por a la soletat en sentir-me "perduda" enmig del silenci i la remor dels arbres.
Asseure'm a terra i que els tres gats que hi vam deixar encara es recordin de tu (o com a mínim, ho facin veure) després de més d'un any és la representació real que poden passar anys, hores, massa coses... però per un algú encara som nosaltres.
Malgrat la nostàlgia, estic convençuda d'una cosa: les parets d'aquella casa canviaran de propietaris mil vegades, però el temps no aconseguirà que oblidi que durant molts anys, aquelles 4 parets amaguen la història d'una familia; riures, discusions... el fer-nos grans de tots i cadascún dels que un dia, vam compartir-hi instants.
Fins la propera
EL REFLEX: "Cada paraula que sóna avui és per tu"
2 comentaris:
Bé, suposo que hi ha aquests llocs que sempre són tan nostres... No sé si jo tinc un lloc així, crec que no, però potser en un futur el tindré, no?
Hi ha vegades que ens costa recuperar-nos a nosaltres mateixos, però tot acaba tornant, és qüestió de que ens esforcem a trobar-nos.
Publica un comentari a l'entrada